La mel del record

Amb una estructura que recorda la d’un oratori musical i amb un contingut que
la converteixen en un autèntic testament literari, la Faula d’Orfeu, amb els
seus més de tres-cents versos, constitueix possiblement la composició més
coneguda de Josep Sebastià Pons i un dels cims de la poesia catalana
contemporània. Poema fortament existencial, en ell Pons evoca Helena, la
muller morta trenta anys abans, en un darrer intent de desafiar l’oblit, que
és la mort. Després d’analitzar el sentit de la Faula d’Orfeu en el marc de la
poesia ponsiana i molt especialment en el context del recull pòstum Cambra
d’hivern (1966), del qual forma part, hom intenta determinar les fonts – tant
antigues (Teòcrit, Ovidi i Virgili, sobretot) com modernes (Rilke) – en les
quals s’inspirà Pons, i proposar una edició crítica del poema, a banda de
reconstruir- ne la versió francesa que enllestiren els seus gendres (Enric
Frère i Andreu Susplugas) després de la seva mort. I tot això, per primer cop,
a partir dels materials d’arxiu del poeta, que l’autor d’aquest assaig porta
anys estudiant de cara a la imminent publicació de la seva poesia completa, en
edició critica, per part de l’editorial gironina Edicions de la Ela Geminada i
de la Diputació de Girona.